Més del 65% dels adolescents senten insatisfacció amb el seu propi cos. Aquest sentiment, juntament amb la insatisfacció generalitzada, predisposa a patir un trastorn del comportament alimentari (TCA).
A Catalunya un 11,5% dels joves es troben en risc de patir un TCA com ara la bulímia, l’anorèxia o trastorn del comportament no específic. Continua llegint “Trastorns del comportament alimentari: recursos”
“Tot va començar quan vaig decidir perdre una mica de pes. La idea de prima = èxit i acceptació, em voltava pel cap. Primer vaig eliminar dels meus àpats alguns ingredients. Més tard en vaig anar eliminant cada vegada més i gairebé sense adonar-me’n la meva obsessió pel menjar m’havia fet perdre la il·lusió i el control de la meva vida. El que jo mateixa havia iniciat per sentir-me millor ara s’havia convertit en un infern. Cada vegada m’agradava menys el meu cos, el meu estat d’ànim passava d’un extrem a l’altre sense saber molt bé per què, estava molt irritable, em costava concentrar-me i no m’acabava de sentir bé amb la gent: la por al rebuig, la comparació contínua amb els altres, la necessitat de ser acceptada…, i per sobre de tot em sentia sola i buida, molt buida”.
Aquest és un breu testimoni d’una persona que pateix un trastorn de conducta alimentària, un trastorn general de les emocions, on la por a engreixar i a ser rebutjat/da, l’alteració de la percepció, del pes, de la silueta i la dependència de la valoració dels altres desenvolupen alteracions de la conducta alimentària i la vida afectiva.
Sovint es cau en l’error de pensar que aquesta malaltia és només física i pròpia de la immaduresa de l’adolescència, és a dir, que si la persona amb el temps madura i acaba menjant adequadament el problema s’ha acabat. Malauradament no és així.Si menjo adequadament marxa la meva buidor? Em sento millor i més segur/a? Em sento més capaç de resoldre els meus conflictes i d’afrontar el dia a dia? Em sento més autònom/a ? Em frustro menys davant les coses que no em surten bé ? En definitiva : m’accepto i m’estimo més?Les persones que pateixen o han patit aquesta malaltia saben que la resposta és NO. El fet d’aconseguir menjar d’una forma adequada és un pas molt important i necessari per tractar aquesta malaltia, però només és el primer. El segon pas consistiria en tractar les cognicions (distorsions cognitives, paranoies, pors exagerades, ..), passant pel tractament de la part més emocional de la persona (ajudar-la a desbloquejar les emocions i expressar-les) i acabant amb el tractament de la part vivencial (com vivim i interpretem la nostra vida).Per tant, podem dir que la malaltia es manifesta a través de l’àrea simptomàtica però neix en l’àrea vivencial. Per això, si només s’arriba a una alimentació adequada no s’aconsegueix arribar al fons de la malaltia.Un bon tractament és, doncs, aquell que passa per les quatre àrees esmentades anteriorment.
« Des de que entenc la meva malaltia sé que tot no va començar decidint perdre una mica de pes. Feia temps que no m’estimava com jo em mereixia”.
Lourdes Soto i Bet Soler
Psicòlogues especialitzades en la prevenció, diagnòstic i tractament dels trastorns de la conducta alimentària. (Granollers).
Article extret de la pàgina Tots Eduquem del diari de l’Ametlla del mes de novembre de 2006.
